l'embaras

Durant el cicle menstrual hi ha uns dies de màxima possibilitat. Aquests dies, que se'n diuen fèrtils, coincideixen amb l'ovulació (òvul madur que es desprèn de l'ovari), aproximadament, entre 13 i 15 dies abans de la regla. Si l'òvul és fecundat per un espermatozou es produeix l'embaràs. El problema és que els primers cicles solen ser irregulars i és difícil saber quan es produirà l'ovulació. També cal tenir en compte la possibilitat de canvis en el cicle deguts a factors psicològics: canvi d'estat d'ànim, estrés, disgustos, viatges, etc.
És per això que en qualsevol dia del cicle es pot donar un embaràs, si es tenen relacions sexuals amb penetració, sense protecció.

La fecundació
La fecundació és la unió d'un òvul i un espermato-zoide. En produir-se la fecundació, s'inicia una nova vida.Perquè la fecundació sigui possible, cal que es produeixi la unió sexual o aparellament. En la unió sexual, el penis erecte de l'home ejacula el semen a l'interior de la vagina de la dona.
El procés de la fecundació
La fecundació d'un òvul per part d'un espermatozoide és un procés complex:
Després de la unió sexual, els espermatozoides pugen per la vagina i l'úter fins a les trompes de Fal·lopi.
Si en una de les trompes de Fal·lopi troben un òvul, l'envolten per penetrar-hi, per bé que només un espermatozoide ho acaba aconseguint.
La unió de les dues cèl·lules sexuals forma una nova cèl·lula anomenada zigot. El zigot es comença a dividir en múltiples cèl·lules que formaran l'embrió, mentre continua baixant per la trompa.
Un cop a l'úter, l'embrió es fixa a les parets d'aquesta cavitat es comença a desenvolupar.

L'embaràs
L'embaràs és el període de temps comprés entre la fecundació i el naixement del nou ésser. Durant aquest període, que acostuma a durar uns nou mesos, el nou ésser es formarà dins el cos de la mare.Després de la fecundació de l'òvul, aquest es transforma fins a convertir-se en embrió, que s'implanta a les parets de l'úter. Un cop s'ha implantat, l'embrió queda envoltat d'una bossa, anomenada placenta, i s'uneix al cos de la mare a través d'un tub, anomenat cordó umbilical, per on rep l'aliment i l'oxigen necessari per viure.

Durant l'embaràs el nou ésser passa per dos estadis:
L'embrió. Durant aquest estadi es comencen a formar els òrgans del nou ésser, sobretot els del cap. Correspon aproximadament als dos primers mesos d embaràs.
El fetus. El nou ésser ja té formats el cap i les extremitats. Correspon als set darrers mesos de l'embaràs.


El naixement
Quan el nou ésser ja està totalment format i és capaç de viure a l'exterior del cos de la mare, neix. El procés de naixement del fetus s'anomena part.En néixer, el nou ésser continua unit a la mare pel cordó umbilical, que talla la persona que atén el part. La cicatriu que deixa aquest tall és el melic o llombrígol.En tallar el cordó, el nounat comença a respirar pel seu compte. El dolor que li provoca l'entrada d'aire als pulmons el fa plorar. Durant els primers mesos de vida s'alimenta de la llet de la mare.
Els naixements prematurs
De vegades, per problemes en l'embaràs, el nounat neix abans de completar la formació del seu cos als set o vuit mesos. Aquests nadons encara no estan capacitats per viure fora de l'úter matern. Per això es posen en incubadores, unes cambres especials que actuen com si fossin el ventre de la mare i on s'acaben de formar.





http://www.centrejove.org/ampliar/embaras.htm
http://www.xtec.es/~rvillanu/creixement/creixement.htm

L'ANORÈXIA

L'anorèxia nerviosa és un trastorn alimentari caracteritzat per una preocupació per la massa corporal i l'alimentació, així com per una conducta dirigida a perdre pes, pautes particulars de manipulació d'aliments, intensa por a l'augment del pes i alteració mental de la imatge corporal. La causa de l'anorèxia és aparentment psíquica deguda a tensions sexuals i socials produïdes pels canvis físics associats a la pubertat, que es presenta com una fòbia als aliments.
El procés més típic és començar a reduir l'ingesta d'aliments alts en calories ( dolços, snaks...), per després voler passar a pesar menys i restringir els aliments més habituals ( pa, pasta, llegums,...) Juntament amb una pràctica excesiva d'exercici.Cada cop son més idiosincràtiques en els hàbits alimentaris. S'inicien , llavors els símptomes derivats de la pèrdua de pes a pesar de que encara oculten, ignoren o rebutgen l'existència de la malaltia. Es van retirant de les activitats socials i molt freqüentment es tornen irritables i hostils amb la familia. Se produeix una disminució del seu rendiment intelectual, es tornen distretes, deprimides i apàtiques. Intenten controlar la sensació de fam durant mesos o anys, però a vegades no ho poden fer i realitzen ràpids i importants augments de pes que les pot dur a obesitat. Poden iniciar llavors quadres de bulimia que les duu a l'autoinducció de vòmits i al consum excesiu de laxants i diurètics, el malestar i els sentiments de culpa són constants.

Aquesta malaltia afecta principalment a les dones d'entre 15 i 30 anys. Tot i que en els últims 10 anys la seva incidència ha augmentant en un 8,5% en les dones, els homes també en queden afectats però amb una incidència molt més baixa: per cada 10 dones afectades hi ha 1 home afectat. 'estima que la freqüència d'anorexia nerviosa és de casi 1 per 100,000 a la població total, però en adolescents de families de clase mitja o alta pot ser fins a 1:200.
El perfil de l'anorèxica nerviosa és: Una disminució de concentració Apatia , depresió, labiabilitat Ansietat, irritabilitat Canvis de personalitat Aillament social Disminució de l'apetit sexual Gran preocupació pel menjar Hàbits dietètics inusuals Sempre està present un trastorn en la percepció de la imatge corporal, se veuen "gordes" encara que no sigui real. Les característiques psicològiques són : Una resposta afectiva limitada Pobre relació social Falta d'autoestima Autocrítica intensa Tot això fa que sigui necessari el Visió negativa de la vida tractament psiquiàtric Hiperactivitat física. Inseguretat, rigidesa i frustració.

Factors socioculturals Hi ha una pressió de la societat important que indueix els joves a estar prims i esvelts. Els mitjans de comunicació, especialment la televisió, venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials i una millor qualitat de vida. Com s'associen aquests objectius amb la disminució de pes? La imatge que donen els anuncis publicitaris i les sèries irreals de televisió sobre la dona és de "superwoman": ha de tenir un cos perfecte, una carrera professional perfecta, un matrimoni perfecte i ser la mare ideal. Això, lligat a l'associació d'aquest "èxit" a estar prim, porta algunes dones a iniciar dietes restrictives que poden derivar en una malaltia de caire alimentari.
Factors individuals Encara que no es pot predir qui es veurà afectat per aquesta malaltia i qui no, hi ha uns trets característics de les persones que la pateixen.

Problemes per ser autònom. Algunes persones no són capaces de "funcionar" sense el suport de la seva família o d'alguna persona que els serveixi de model. Així, situacions com canvis de col·legi, de treball, de parella... poden portar a una pèrdua d'autonomia que a vegades es compensa mitjançant un control excessiu de la dieta. Por a madurar. La majoria de persones desenvolupen aquests trastorns durant l'adolescència. Aquesta és una època de nombrosos canvis sexuals, físics, emocionals i de maduració. Durant l'adolescència el pensament és abstracte, idealitzat i radical i això implica un temor a convertir-se en adults. Dèficits d'autoestima. L'autoestima es pot definir com el conjunt d'idees que es té sobre un mateix. Les dones presenten amb més freqüència nivells baixos d'autoestima, que solen anar associats a l'aprobació dels altres i l'aparença externa. Això va lligar al pes i la figura, és a dir, a l'alimentació. Perfeccionisme i autocontrol. Les persones que pateixen trastorns alimentaris pensen que qui no sigui perfecte no arribarà mai a ser algú. Creuen que una manera d'aconseguir-ho és tractar amb rigidesa el seu cos.

con el tiempo quiero ver en tus encantos
brotar de día en día, despuntar el don de las lágrimas.
Tu belleza aún no es más que una armadura de orgullo;
los días posteriores a los días harán cenizas de ella;
un día puede palidecer el rostro, un día se pueden retorcer
tus flancos por un hambre desgarrador; un escalofrío morder
tu débil carne, hasta no hace mucho en el hueco de la tibieza;
un día, y serías un espectro en la ronda
cansada que sin parar por la prisión del mundo
gira, gira, con el hambre en el vientre como motor.
La fábrica abre. ¿Iràs a sufrir frente a la cinta?
Renuncia al lento gesto de tu encanto de reina,
rápido, más rápido. ¡Vamos! Rápido, más rápido. A la noche
vete, miradas apagadas, rodillas quebradas, sumisa,
sin decir nada; en tu labio humilde y pálido que se lea
la dura orden obedecida en el esfuerzo sin esperanza.
¿Te irás, en las noches, hacia los rumores de la ciudad,
por algunos presos para dejar que se manche tu carne servil,
tu carne muerta, convertida en piedra por el hambre.

aquesta informació le trobada en http://www.acab.org/cat/anorexia/anor.htm i en http://html.rincondelvago.com/anorexia-nerviosa_7.html

LA NUTRICIÓ

La nutrició és el conjunt de funcions que permet incorporar materials a les cèl·lules. Aquestes, en utilitzar-los, n'obtindran l'energia i les substàncies necessàries tant per al manteniment i la renovació de les pròpies estructures cel·lulars com per a la fabricació dels reactius específics de cada tipus de cèl·lula: enzims, hormones, anticossos, fibres, transmissors... L'arribada dels nutrients a les cèl·lules és els resultat finals d'una cadena que comença amb l'alimentació, continua amb la digestió, i vehiculada per la circulació, acaba, a través de la respiració, integrant a cada cèl·lula allò que necessita per viure. Qualsevol dèficit alimentari, digestiu, circulatori o respiratori, reduirà la nutrició cel·lular i per tant dificultarà en primer lloc la producció específica, i per fi la supervivència i la reproducció de les cèl·lules. Així, doncs, la paraula nutrició engloba processos molt diversos com ara: la digestió, l'absorció, l'aprofitament metabòlic i l'excreció de les restes.

LES NECESSITATS NUTRITIVES

L'organisme, per desenvolupar harmònicament les seves funcions, ha de rebre:
- energia per al funcionament- materials per a l'estructura corporal- elements de regulació o protecció
Totes aquestes necessitats varien d'acord amb una sèrie de factors, com ara: l'edat, el sexe, les condicions fisiològiques de cada persona i, especialment, segons l'activitat física que desenvolupa.
Necessitats d'energia
Les principals fonts d'energia alimentària es troben en els glúcids o hidrats de carboni i en els lípids o greixos. També proporcionen energia els pròtids, però tenen, primordialment, una funció estructural.

CONDICIONATS DE LES NECESSITATS NUTRICIONALS

L'organisme, per desenvolupar harmònicament les seves funcions, ha de rebre:
- energia per al funcionament- materials per a l'estructura corporal- elements de regulació o protecció
Totes aquestes necessitats varien d'acord amb una sèrie de factors, que comentaré més endavant, com ara: l'edat, el sexe, les condicions fisiològiques de cada persona i, especialment, segons l'activitat física que desenvolupa.
Necessitats d'energia
Les principals fonts d'energia alimentària es troben en els glúcids o hidrats de carboni i en els lípids o greixos. També proporcionen energia els pròtids, però tenen, primordialment, una funció estructural.

EDAT

En les primeres edats de la vida, les necessitats són proporcionalment molt superiors a les de la vellesa. Això és degut a dos motius: primer, hi ha molta més activitat física, i segon, la demanda anabòlica o de construcció és superior. També amb els anys la composició morfològica del cos varia, adquirint més massa grassa respecte a la part magra, i això fa que la demanda d'energia sigui inferior..

SEXE

Les diferències degudes a aquest paràmetre tenen la mateixa explicació morfològica esmentada, ja que a igualtat de pes, un home i una dona no tenen la mateixa construcció, és més gran el cos d'una dona, en general. Per això un home, a igualtat de condicions climàtiques i d'activitat, gasta una mica més d'energia que una dona, perquè el metabolisme bassal o consum energètic de repòs està íntimament lligat a la part magra del cos, i comparativament l'home té més massa muscular que la dona.

ACTIVITAT FISICA

Aquest és el factor que més variabilitat pot introduir en la demanda energètica d'un organisme, ja que el treball muscular és el gran consumidor d'oxigen.

L'activitat sedentària consumeix entre 80 i 100 calories per hora i en ella es realitzen accions en les quals s'està assegut i no cal moure pràcticament els braços. L'activitat lleugera ens provoca la pèrdua de 110-160 calories cada hora. L'activitat moderada gasta unes 170-240 calories per hora i les accions que es poden introduir en aquest grup són accions en les que estem drets i fem un moviment de braços moderat o bé asseguts però movent els braços vigorosament. L'activitat activa ja ens fa desprendre de més calories, entre 250 i 350 cada hora. Finalment, l'activitat molt activa ens proporciona una despesa de més de 350 calories per hora i sobretot es dóna quan fem esport.

EL PES IDEAL

Com podem saber si el nostre pes és d’ideal? Com podem saber si estem grassos realment o només ens ho sembla? Doncs hi ha una manera de fer-ho anomenada " Índice de Quetelet" o B.M.I. (Body Mass Index) que defineix la relació entre el pes i la talla al quadrat, i que és molt útil, perquè al introduir la talla, serveix per a totes les edats. La fórmula és la següent:
Índex = Pes (en Kg.) : Alçada2 (en m)
El seu valor normal és de 20 a 25 en els homes i de 19 a 24 en les dones. Fins a un 30, existeix sobrepès , més de un 30 suposa obesitat, i si l’índex sobrepassa el 40, aquesta obesitat és molt preocupant i greu. Aquesta definició no correspon a l’ordre estètic sinó mèdic, és a dir, que no correspon amb la moda, sinó amb la salut; una persona que estigui dintre dels nivell normals d’aquest índex no tindrà cap mena de problemes de salut relacionats amb aquest tema, però potser, el seu cos no serà com els dels grans models de la televisió, ja que segurament aquests, tenen un índex força inferior al 20 o al 19, segons si són homes o dones.

En aquesta imatge es veuen els aliments que s'han de consumir mes moderadament al final del triangle i els que s´han de consumir diariament a la part inferior de límatge.

L'INFORMACIÓ LE TRET D' INTERNET A LA PAGINA SEGÜENT: http://www.xtec.com/

El cor i l’aparell circulatori

L’aparell circulatori és el sistema de distribució de les substàncies químiques en el cos. Això inclou els nutrients com l’oxigen i la glucosa, però també les hormones, les cèl·lules de la sang, o fins i tot els medicaments viatgen i són distribuïts a totes les cèl·lules de l’organisme a través de l’aparell circulatori. A més, les substàncies de rebuig, que han de ser eliminades, també l’utilitzen per viatjar fins als seus destins finals. Tots necessiten i fan servir l’aparell circulatori per traslladar-se als seus destins.

L’aparell circulatori funciona com els sistemes de metro, ferrocarril i autobús junts en una gran ciutat. Han de circular d’una manera constant i fluida. Si deixessin de funcionar, la ciutat es paralitzaria. Si funcionen malament o lentament, els ciutadans pateixen grans perjudicis i molèsties.
Així és, per exemple, com l’oxigen arriba des del pulmó a totes les cèl·lules del cos, a unes més que a d’altres, segons les seves necessitats. El CO2 produït per l’activitat cel·lular s’elimina al pulmó.
La glucosa i els nutrients que ingerim en la dieta han de ser transportats des de l’aparell digestiu cap a totes i cadascuna de les cèl·lules, i la urea, producte de rebuig del metabolisme de les proteïnes, s’elimina al ronyó, amb l’orina. I tots utilitzen l’aparell circulatori.
El moviment constant de la sang en l’aparell circulatori es deu a l’acció constant del cor, que actua com una autèntica bomba d’impulsió. Si mirem bé un cor veurem que consisteix bàsicament en un múscul que envolta unes cavitats. Hi ha dos ventricles (dret i esquerre) i dues aurícules. Les cavitats estan separades per vàlvules que permeten el flux en una sola direcció, i això fa que la compressió de les cavitats produeixi el flux de sang cap al territori arterial. És la sístole. En relaxar-se el múscul, una nova sang ve a omplir la cavitat des del territori venós, i el cicle cardíac torna a començar.
El cor es troba intercalat entre dues parts del sistema, disposades com dos bucles tancats en forma d’un «vuit»: són la circulació pulmonar i la circulació sistèmica. Cadascuna té artèries grosses que surten del cor a mode de canals amb sang a pressió i es ramifiquen en canals cada cop més prims fins als capil·lars, on es fan les funcions d’intercanvi i transport de l’oxigen i el CO2. Aquests capil·lars s’agrupen en venes cada cop més gruixudes per on la sang torna al cor.

En el circuit sistèmic, la sang surt del cor esquerre carregada d’oxigen cap als òrgans perifèrics, i torna per les venes, pobra en oxigen, al cor dret. En el circuit pulmonar, la sang surt del cor dret cap als pulmons i torna al cor esquerre, amb la sang acabada d’oxigenar. El circuit pulmonar funciona amb una pressió molt més petita, de manera que el ventricle dret consumeix unes 4 a 5 vegades menys energia que l’esquerre. Com a conseqüència de tot això, la majoria de malalties afecten més sovint i més greument el ventricle esquerre, que és el que fa la feina més dura. Aquesta és la raó per la qual al ventricle esquerre se li presta en general més atenció. En realitat, però, per a un bon funcionament de la circulació, tots dos costats del cor —tots dos ventricles— són importants, i han de funcionar de manera coordinada.

NOTICIES

les principals causes de mortalitat són, per taxes de defunció, les malalties de l'aparell circulatori (infarts de miocardi i infarts cerebrals o ictus), els tumors i les malalties de l'aparell respiratori, quan s'analitza per sexes les diferències són notables. En la població masculina, les cinc primeres causes de mortalitat d'acord amb la incidència són: els tumors, les malalties de l'aparell circulatori, les patologies de l'aparell respiratori, les causes externes (accidents o agressions) i les malalties de l'aparell digestiu. En la població femenina, les cinc primeres causes de mortalitat són: les malalties de l'aparell circulatori, els tumors, les malalties respiratòries, les malalties mentals i les del sistema nerviós.

-Augmenta l'esperança de vida en néixer, però les malalties de l'aparell circulatori, seguides dels tumors i les malalties de l'aparell respiratori es mantenen com a primeres causes de mortalitat
Les estadístiques de mortalitat, un element més del Sistema d'Informació Sanitària de Sabadell, són àmpliament utilitzades en sanitat tant per a la recerca de la causa de les malalties, com per altres tasques de vigilància epidemiològica, planificació sanitària o avaluació d'actuacions específiques.
L'anàlisi de mortalitat de Sabadell que es presenta, la del període 1999-2003, inclou la descripció de les taxes de mortalitat per grups d'edat, sexe i causa de defunció, a més d'altres indicadors complementaris com l'esperança de vida, els anys potencials de vida perduts o la mortalitat evitable.
Durant el període 1999-2003 van morir un total de 7.899 residents de la ciutat de Sabadell, dels quals 3.798 eren dones i 4.101 homes. La taxa bruta de mortalitat va ser de 8,49 per 1.000 habitants i any (7,94 en dones i 9,07 en homes). A més, les dades comparatives indiquen, en general, que la tendència de la mortalitat és descendent, fet que ja s'observava en períodes anteriors.
L'esperança de vida al néixer és de 80,3 anys. Per sexes, les dones presenten una esperança de vida de 83,7 anys i els homes de 76,7 anys, 7 anys per sota. A més, es pot dir que respecte al període 94-98, l'esperança de vida ha augmentat en 1 any. Si observem les dades generals, durant els darrers 15 anys l'esperança de vida ha augmentat 2,8 anys, amb un major augment en les dones que en els homes. La taxa de mortalitat infantil, que es considera en els menors de 5 anys, és de 3,59 per 1.000 nascuts vius, 4,2 en nens i 2,9 en nenes. En ambdós sexes, el principal grup de causes de defunció van ser les afeccions del període perinatal seguides de les anomalies congènites.

el sistema nervioso

ESQUEMA SOBRE SISTEMA NERVIOSO
El sistema nervioso es el centro regulador, coordinador e integrador de todas las funciones que realiza el cuerpo. Es importante entender este sistema como el centro superior que hace que todo el cuerpo funcione perfectamente, de forma que cada órgano, aparato o sistema está relacionado con todos los demás gracias a él. Sin esta interrelación la vida no sería posible, ya que las acciones de unos órganos o sistemas tienen repercusión directa en el resto del organismo y es el sistema nervioso (junto con el sistema neuroendocrino) el encargado de la coordinación de todas estas funciones.

Básicamente el sistema nervioso puede dividirse en:
Sistema nervioso central: está constituido por el encéfalo y la médula espinal. A su vez, el encéfalo está compuesto por varias partes diferentes que, una vez más, están relacionadas entre sí. La parte más caudal del SNC es la médula espinal, que es continuada cranealmente por el bulbo raquídeo o médula oblonga. Por encima de ella se encuentra el tronco del encéfalo y por último nos encontramos los hemisferios cerebrales en cuyo seno existen diferentes estructuras (tálamo, subtálamo, hipotálamo, etc.) que conforman el diencéfalo.
Todo ello deriva del tubo neural primitivo que, de caudal a craneal, estaba formado por la médula espinal, el romboencéfalo (en el que se diferencian mielencéfalo y metencéfalo), mesencéfalo y prosencéfalo. Situado dorsal al tronco del encéfalo tenemos el cerebelo, estructura que también pertenece al SNC y que es derivada del metencéfalo.
Sistema nervioso periférico: está constituido por todos los nervios espinales o raquídeos que salen de la médula espinal para inervar las diferentes partes del cuerpo y pueden ser sensitivos o motores. El SNP también está integrado por los doce pares craneales que salen de las partes superiores del sistema nervioso central (principalmente del tronco del encéfalo) y que van a realizar funciones muy diferentes repartidas por todo el cuerpo, aunque fundamentalmente se concentran en la zona de la cabeza (funciones relacionadas con la vista, olfato, gusto, oído, movimientos de la musculatura facial y de la lengua, etc.).
Además de esto, se acepta que existen otras maneras de subdividir al sistema nervioso que no son puramente morfológicas, sino más bien funcionales:
Sistema nervioso voluntario, de la vida de relación o somático: actúa a través de la musculatura estriada y de manera voluntaria.

Sistema nervioso vegetativo: que se encarga de las funciones involuntarias o viscerales. Así, se ocupa de la contracción de la musculatura lisa que recubre a las vísceras, de su motilidad, secreción glandular, contracción o dilatación arterial, etc. Tiene dos componentes, antagónicos entre si, que son el sistema simpático y el sistema parasimpático.
Sistema reticular: se encarga de diferentes funciones coordinadoras, entre las que destacan la activación/inhibición del cerebro, regulación de los ciclos de sueño y vigilia y la fenomenología referente a la atención.
Sistema neuroendocrino: es el sistema mediante el cual se enlazan las funciones del sistema nervioso y las del sistema endocrino mediante neurotransmisores, sustancias bioquímicas, hormonas, factores liberadores o inhibidores, etc.

el sistema nerviós

Estructura del sistema nerviós

· Els centres nerviosos i els nervis

El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos. La seva forma de funcionar és la següent:

• Capta informacions tant del cos com de l' entorn.
• Elabora les respostes corresponents.
  
  

  Està format per dos tipus d' òrgans: Els centres nerviosos. Processen la informació que els arriba dels òrgans sensorials i elaboren les respostes. Són els següents: - L'encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Consta de tres parts: el cervell, el cerebel i el bulb raquidi. - La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l'interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l'encèfal. Els nervis. Són fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos · Les neurones Les cèl·lules que formen els òrgans del sistema nerviós són les neurones. Tenen un cos central i diverses prolongacions, una d'elles molt llarga. Les neurones estan unides entre si pels extrems de les s prolongacions.

  El sistema nerviós s'encarrega de controlar totes les activi-tats del cos. Està format pels centres nerviosos i els nervis.

  El funcionament del sistema nerviós El sistema nerviós té dues grans funcions: La regulació de l'organisme. Els aparells digestiu, respiratori, circulatori i excretor són dirigits pel sistema nerviós. Així, l'encèfal i la medul·la espinal controlen accions del nostre cos com ara el ritme de la respiració o el batec del cor. La direcció del moviment del cos. Els centres nerviosos donen ordres als musculs perrealitzar els diferents moviments del cos, com ara aixecar-se o tombar el cap. La transmissió de la informació Per controlar totes les activitats del cos, el sistema nerviós rep informacions, tant del nostre entorn com del nostre cos, i elabora respostes. Els passos que segueix són aquests:

  Obtenció d'informació Els òrgans sensorials capten informacions tant de l'entorn com de l'interior del cos: Els òrgans sensorials externs o òrgans dels sentits són els encarregats de captar informació del nostre entorn, com per exemple si s'acosta una pilota. Els òrgans sensorials interns capten informacions del nostre cos, com ara la quantitat d'oxigen i d'aliment que necessiten les cèl·lules. Transmissió de la informació La informació captada és tramesa als centres nerviosos a través dels nervis. Elaboració de les respostes En els centres nerviosos s'elaboren les respostes adequades, com ara aixecar els braços o augmentar la velocitat de respiració i de batec del cor. Transmissió d'ordres La resposta elaborada es transmet en forma d'ordre, a través de nervis, als òrgans corresponents, ja siguin els músculs dels braços o bé als pulmons i el cor.

  Moviments voluntaris i moviments reflexos Els moviments del cos poden ser de dos tipus: voluntaris i reflexos.

  Moviments voluntaris Moviments reflexos La visió d'una fruita ens fa allargar la mà per agafar-la. L'ull envia la informació a l'encèfal i aquest ordena als músculs del braç d'agafar-la. Es tracta d'un moviment voluntari, ja que el realitzem conscient-ment. Els moviments voluntaris són ordenats directament per l'encèfal. En punxar-nos, els nervis envien la informació a la medul·la espinal, i aquesta elabora l'ordre de retirar la mà, que és transmesa als músculs corresponents. Es tracta d'un moviment reflex o involuntari, ja que el realitzem inconscientment. Els moviments reflexos són ordenats per la medul·la espinal.

  El sistema nerviós regula l'organisme i dirigeix el moviment del cos.

  Els òrgans dels sentits Els òrgans dels sentits són els òrgans sensorials externs que obtenen informació sobre el que passa al nostre entorn i la transmeten als centres nerviosos, principalment a l'encèfal. La vista

  Els ulls són els òrgans del sentit de la vista. La llum entra a l'ull a través de la pupil·la i el cristal·lí, una lent que projecta la imatge sobre la retina. La informació de la imatge s'envia a l'encèfal a través del nervi òptic.

  L'oïda

  Les orelles són els òrgans del sentit de l'oïda. El so entra per l'orella externa i xoca amb el timpà que, a través dels ossets de l'orella mitjana, transmet les vibracions a l'orella interna. La informació del so rebuda per l'orella interna és enviada a l'encèfal a través del nervi auditiu.

  L'olfacte

  El nas és l'òrgan del sentit de l'olfacte. Està format per dues cavitats que comuniquen amb l'exterior. A la part superior de cada cavitat hi ha la pituïtària, una membrana que capta les olors i envia la informació a l'encèfal pel nervi de l'olfacte.

  El gust

  La llengua és l'òrgan del sentit del gust. A la llengua es troben les papil·les gustatives, que recullen els sabors dolç, amarg, salat i àcid dels aliments i envien la informació a l'encèfal a través del nervi del gust.

  El tacte

  La pell és l'òrgan del sentit del tacte. Està formada per dues capes: l'exterior o epidermis i la interior o derma. A la derma hi ha les glàndules sudorípares i els receptors sensorials de la pressió i la temperatura. La informació que capta és enviada, a través dels nervis, a la medul·la espinal i a l'encèfal.